No m’hauria pensat mai que es pogués celebrar un aniversari de l’Escola d’adults de Salt sense que Sebas Parra i Joan Colomer en fossin els seus màxims responsables. La figura d’aquests dos educadors va tan estretament lligada a la història del centre que es fa impossible imaginar l’educació permanent d’adults a Salt sense ells. De fet, no és que sigui difícil imaginar-ho, és que sense ells l’Escola no existiria. No entenc en quin cap polític o funcionarial s’ha gestat la decisió d’apartar-los de la direcció de l’Escola d’adults de Salt, no ho vull saber perquè em dol especialment que això s’hagi produït precisament en aquesta legislatura. El que puc assegurar perquè n’estic convençuda és que aquest emblemàtic centre, pioner i model de l’educació d’adults a tot Catalunya, ha quedat tocat de mort.

Vaig començar a conèixer la tasca de l’Escola d’adults de Salt els anys vuitanta. Aleshores no disposava de l’aixopluc (???) de la Generalitat i funcionava dins d’una coordinadora de centres de les mateixes característiques de tot Catalunya. Va ser innovadora, apassionada, revolucionària, professional, solidària i entranyable. I feia molta, moltíssima feina. Feina indispensable per apropar les ensenyances de la vida en tot el seu conjunt a tothom i, sobretot, a aquelles persones que fins aleshores n’havien estat excloses.

Com una mena de gota malaia, Sebas Parra va anar conquerint espais de reconeixement per al seu centre i, de retruc, per a tota la resta d’escoles d’adults catalanes. Professorat, material, àmbits educatius, locals, horaris més amplis, etc. Va ser el mosquit emprenyador de les administracions, consellers i conselleres, directors i directores generals, i altres càrrecs de l’executiu català el temien perquè, com a bon gestor que és, quan havia aconseguit una reivindicació, ja en tenia una altra de preparada.

Va ser en aquesta primera època de la meva vinculació (periodística) amb l’Escola d’adults de Salt que van començar a arribar les primeres persones d’altres països anomenats del tercer món. Arribaven a la recerca d’una vida millor per a ells i per a les seves famílies. També en aquest fenomen l’Escola d’adults de Salt hi va jugar un paper preponderant d’acollida, de solidaritat i, finalment, de normalització i integració de la vida d’aquestes persones en el lloc i el moment on havien anat a parar.

En tots aquests anys, i una vegada ja reconeguda l’Escola com a centre oficial de la xarxa de la Generalitat, després de passar per la tutela de les conselleries de Benestar Social, primer, i Educació, en l’actualitat, amb Paulo Freire i Eduardo Galeano sota el braç, Sebas Parra i el seu equip han aconseguit que l’Escola d’adults de Salt creixés i es convertís en el que fins ara ha sigut: centre de referència, que aplica mètodes pedagògics revolucionaris amb resultats educatius formidables i que s’ha negat a morir d’èxit.

Ha arribat fins aquí. Al meu criteri i a contracor, no li auguro un futur tan esplendorós com ho ha estat el seu passat, el més llunyà i el més recent.

Pepa Bouis és subdirectora de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) i col·laboradora d’eldimoni.com