Aquest text és un testimoni sobre els anys passats amb persones que van saber, gràcies al seu sentit de la solidaritat, de l’acollida, de la justícia social i de la llibertat humana, guanyar-se la confiança de centenars de persones del món de la immigració i molt més enllà. Aquest testimoni també està orientat per la trajectòria d’un establiment que va voler innovar en matèria de formació d’adults, malgrat les múltiples reticències que es poden trobar en aquest sector on les reformes fan por. El Centre de Formació d’Adults de Salt va ser, durant els últims 20 anys, un lloc de trobada de cultures diferents, de persones d’horitzó divers, d’experimentació de mètodes innovadors en el procés d’alfabetització i sobretot un espai d’escolta per a persones a la recerca de solidaritat. Si entenem la solidaritat com el sentit de l’escolta i la resposta al desconcert de l’altre en situació de necessitat, podem deduir que més que un centre de formació, el Centre de Formació d’Adults de Salt és una escola. Una escola de producció de valors humans i de doctrina, de defensa dels drets de les minories intel·lectuals i ètniques.

La nostra societat industrialitzada va perdre valors essencials en la construcció de relacions humanes sanes com per exemple el sentit de l’escolta. Ja no parem atenció, ja no tenim temps per escoltar, encara que cada dia que passa augmenta el nombre de persones en el món de la immigració amb necessitats d’informació, d’acompanyament i d’inserció social, una cosa que pot fer-se només a través del diàleg i l’escolta. El treball d’acollida i d’orientació que es fa en aquest establiment en profit dels nouvinguts contribueix, tant com les accions de formació i d’alfabetització, a tornar-los la seva dignitat torturada per la incomprensió general i la indiferència.

El desafiament que s’han proposat els companys d’aquesta Escola en el camp de la immigració i la defensa dels drets humans de les persones immigrades és un exemple que tots hem de meditar. L’autor d’aquestes línies sap perfectament el que significa sentir-se escoltat i compartir les seves experiències de vida amb altres.

Cap testimoni sobre aquesta etapa del Centre de Formació d’Adults de Salt tindria sentit si no fes una referència clara a l’evolució de la immigració a Girona. En efecte, els primers nouvinguts a la regió de Girona van arribar cap als anys vuitanta. Fins al 1990, les poblacions immigrades representaven percentatges gairebé insignificants a Espanya en general. Una majoria aclaparadora del total dels primers nouvinguts venia de zones rurals molt pobres i molt abandonades pels poders públics locals, que no disposaven d’infraestructures educatives ni sanitàries. Cosa que explica l’índex també molt elevat d’analfabetisme entre ells.

A partir dels anys noranta, els joves dels afores urbans van començar a engrossir les files dels candidats a la immigració. El cas és que entre els vuitanta i els noranta els efectes devastadors dels plans d’ajustament estructural van començar a fer-se sentir amb el tancament de fàbriques i els consegüents acomiadaments, els acomiadaments de funcionaris de les administracions de l’Estat, l’augment dels diplomats aturats arran de la interdicció feta a l’Estat de contractar en la funció pública, l’empobriment de les masses amb la destrucció sistemàtica del poder adquisitiu de les famílies, l’aplicació de la veritat dels preus (supressió de les subvencions sobre els preus dels productes de consum base d’importació) al consum que va soscavar les bases de creixement de les economies nacionals per una inflació galopant. Els plans estructurals en realitat van preparar el terreny per a la globalització que, recolzant-se en les ruïnes de les economies empobrides del Sud, augmentà la pobresa a tots els nivells. Els països occidentals van exigir als pobres una obertura sempre més gran del seu mercat als productes manufacturats i subvencionats del Nord i van procedir a un tancament de les seves fronteres no només als ciutadans del Sud, sinó també als seus productes amb la imposició de normes de qualitat impossibles de complir. A això s’afegeix el deteriorament dels termes del canvi entre Nord i Sud, les conseqüències del qual són desastroses sobretot per als productes d’exportació com el cafè, el cacau, el cacauet, etc. Els joves jornalers de les banlieues i els pagesos empobrits es retroben tots junts en el camí de la immigració, rumb cap a Eldorado europeu. Res els detindrà, ni els dispositius tecnològics d’última generació i policials a les fronteres. Quan la misèria expulsa, no hi ha més dignitat, ni vida per preservar. És quan la immigració es converteix en l’únic mitjà de recuperar aquests valors, sense els quals no té sentit l’existència de cap home. Com podem obligar-los, a aquests joves desesperats, víctimes de les conseqüències de la nostra concepció desigual de la justícia humana, que respectin les normes produïdes pel mateix sistema al principi de la seva fugida del seu medi d’origen? És un cercle infernal.

Per concloure, voldria transcriure aquest text de Sami Naïr: «Davant aquesta situació, amb el realisme dels interessos ben entesos no n’hi ha prou. En un món principalment basat en l’expansió il·limitada de les mercaderies, necessitem també més solidaritat. Primer, en la distribució de les riqueses. De cap manera hem de confiar en els poders públics, en les organitzacions financeres i comercials internacionals, quan ens diuen que només el mercat, l’obertura de les societats del Sud als nostres productes, poden ajudar-los a desenvolupar-se. Com podem exigir que els països del Sud utilitzin les escasses subvencions dels productes agrícoles per, segons el discurs oficial, obrir els seus mercats, mentre que nosaltres subvencionem massivament els nostres productes? On és la igualtat? Cal invertir la relació Nord-Sud: cancel·lar el deute, promoure el desenvolupament sostenible, la protecció del medi ambient, de la salut, la igualtat en l’accés a l’educació; condicionar l’ajuda per la lluita contra la corrupció i el respecte de l’Estat de dret. Cal integrar l’FMI, l’OMC i el Banc Mundial a les Nacions Unides i sotmetre’ls a un vertader consell econòmic, l’objectiu principal del qual seria el d’imposar regles a aquesta mundialització anàrquica. És una qüestió de civilització.»

Aliou Diao és veí de Santa Eugènia de Ter, president dels GRAMC
i responsable de codesenvolupament del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament