Fàcil. Serveixen per passar d’un nivell a un altre mitjançant la descomposició de la distància vertical en esglaons adaptats a la mida d’una passa d’adult. Per això, les persones més sensibles (que n’hi ha, en dono fe!) van construir les escales d’adults. Poden ser de cargol (que no vol dir que siguin lentes, però sí alambinades), mecàniques (que no vol dir que siguin més ràpides, però sí més comercials) o de mà^* (les que poden ser descrites i escrites). De fusta artesanal o de marbre luxós. Per pujar o per baixar, depenent del que decideixin i permetin els ocupes del replà superior. El més habitual és que les escales d’adults facilitin la feina per a ambdós tipus de desplaçaments, perquè utilitzant-les s’aprèn que allò que importa -també- és el camí i la consciència de fer-lo.

La necessitat d’anar més amunt va fer que els adults, acompanyats de les escales, fessin un gran salt col·lectiu per a la humanitat (fins a arribar, si convé, a la lluna) i per als seus pobles en particular. Superar els desnivells que semblaven inexpugnables és la gran aportació de les escales d’adults. Ara que ja ningú no dubta de la importància d’aquesta eina per al desenvolupament personal, l’alliberament que representa desplaçar-se sense més preocupació que saber discernir quin ha de ser el trajecte i quina la companyia a triar, és el que commemoren a Salt. El prestigi de l’escala d’adults és sabut que no agrada a tothom igual. El valor de pujar aprenent és el que resulta molest als que, trepant o per naixement, han menystingut les escales que s’han anat construint esglaó a esglaó… i 30 comencen a ser massa. Mireu què hi ha al final dels 90 esglaons de l’escala de la catedral: una catedral de pagament i res més. Aquí situats, una pregunta assalta l’observador format en escales d’adults: què podríem trobar al final d’un trajecte fet d’un centenar esglaons, com els 30 que cal conservar, a Salt? Fa por, oi? Els que viuen instal·lats (còmodament, amb ascensors intel·ligents i amb una altra escala de valors) al capdamunt de tot tremolen, amb tota la raó, de l’ús generalitzat d’escales com les de Salt. Aquest és, i no altre, el motiu pel qual les de l’inici del segle no poden ja ser de pujada, fora de tot discurs racional. Que el bosc no ens impedeixi de veure-ho i explicar-ho.

^*A la pel·lícula En construcción, de José Luis Guerín, ambientada al barri del Raval de Barcelona, trobem una seqüència magnífica: l’encarregat de l’obra ensenya al seu fill com construir una escala senzilla de fusta que li permetrà treballar amb seguretat i salvar els desnivells de la construcció. A mà i amb afecte.

Manel Mesquita és veí de la Rodona, periodista adult i director-gerent de Ràdio Salt (1984-1989)