/Opinió
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
diumenge, 15 desembre de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.196 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Els nens presoners, ara ja homes, ens expliquen les tortures a que eren sotmesos FOTO: ISIDRE PALLÀSEls nens presoners, ara ja homes, ens expliquen les tortures a que eren sotmesos FOTO: ISIDRE PALLÀS
: : Opinió > El Dimoni a Palestina: «Un viatge al país de l'apartheid» :: Isidre Pallàs | 19·11·2007

16 :: La presó de Tubas, un lloc per a la pau

Isidre Pallàs |

Abans de marxar cap a Tubas, la següent ciutat en el nostre itinerari, hem donat un tomb per la ciutat vella de Nablus. Aquesta ciutat -diuen- té sis mil anys d’història. Els seus arcs, els carreus des seus murs, les portes de les seves cases són testimonis d’un pilot de fets oblidats, d’un grapat de civilitzacions desaparegudes.

La nostra guia és una estudiant de la universitat, es diu Jamila. Està contenta de donar un vol i poder ensenyar la seva ciutat a un grapat de guiris alternatius i solidaris. Ens fa entrar en uns banys turcs que ja no funcionen. L’amo els ha redecorat amb unes pintures fosforescents que farien les delícies dels habituals de les rutes del bacallà i les pastilles. Ens porta de la mà dins un magatzem majorista d’herbes medicinals i especies, ens arrossega a l’interior d’una fabrica de caramels, on ens expliquen a crits -ofegats pel soroll de la filera de formigoneres que donen forma a les boles de caramel- com funciona la producció de les xuxes palestines.

A la Jamila el somriure no li cau de la cara. Ens diu que li fem fotos, que li agradaria ser artista. Ens diu que li voldria casar-se i viatjar a l’estranger. Ens porta finalment a una fabrica de sabó, la de la família Nabalsi, al carrer Nasser, centre comercial de la ciutat vella. De tornada encara passem per un amfiteatre romà, en runes, on un piló de columnes, capitells i bases dels seients de les grades jeuen un son de lapidarium. En qualsevol altre lloc això seria un tresor, a Nablus és una ruina. La Jamila ens explica que l’Ajuntament de Nablus ha demanat repetides vegades que la ciutat sigui declarada patrimoni de la humanitat, però la UNESCO mai els ho ha concedit. S’acomiada de nosaltres amb una encaixada, les noies palestines mai ens fan petons quan ens diuen adéu. Nosaltres ja li hem posat nom: la happyflower.

Ens enfilem a dos taxis i passem sense problemes el checkpoint d’Al Badhan. Els soldats avui n’han tingut prou en posar el cap a dins del cotxe i veure que tots som estrangers. Per carreteres de segona, passem entre turons i camps. Avui ens podem fer la il·lusió que estem en un país sense exèrcit d’ocupació, que hem retrocedit 40 anys en la historia, perquè aquesta zona és una de les que l’exèrcit deixa més tranquil·les i els seus habitants majoritàriament treballen en els camps que s’estenen cap a l’horitzó, darrera els vidres bruts de les finestretes del taxi.

Tubas, una ciutat adormida al migdia

Tota la Brigada Palestina, amb la Laila, a dins d’una de les cel·les de la que va ser presó anglesa

Arribem a Tubas. Una ciutat adormida, ara al migdia. Fa calor, molta. La Irati s’ha marejat per la calor i les corbes. A l’ombra fa menys estuba. Jo no estic marejat, però no hem faria res estirar-me una estona. No hi ha temps,. Una senyora, vestida amb el vestit típic palestí, aquestes gel·labes de cotó amb uns brodats frontals maquíssims, centenars d’hores de puntades creuades, precises, diminutes, ens diu que la seguim a l’interior del Tubas Women’s Center. Dos ventiladors donen moviment a l’aire de la sala. Davant nostre, deu caires encerclant la taula de la Laila, directora del lloc. Entren unes nenes amb una plata amb gots de té ben calent. El te calent refresca. La Laila ens explica com funciona el centre i com que és una dona pràctica ens diu que el millor és que ho veiem amb els nostres ulls. Ens porta a la perruqueria, al gimnàs, a la guarderia, al dispensari.

Sense pausa sortim al carrer darrera seu i ens porta camí del que volen que sigui un Centre per la Pau. Hi arribem. Aquest edifici, blanc, immens, abans era una presó. La varen construir els anglesos abans de la seva retirada, per utilitzar-lo com a centre de detenció juvenil. Els israelians varen donar-li el mateix us que els seus predecessors en l’ocupació i també varen utilitzar-lo com a presó per a nens i joves.

Són els nens que estaven aquí tancats, ara ja homes, els que ens ho expliquen. Ens ensenyen les sales on arribaven, detinguts, on els interrogaven. Alguns d’ells entraven als 12 anys i no en sortien fins als 18 per anar a una presó d’adults. Ens ensenyen el patí, on s’asseuen -un d’esquena a l’altre- en un bloc de ciment. Es posen les mans a l’esquena com si estiguessin emmanillats -un amb l’altre- ens expliquen que els deixaven així, sense poder moure’s a sol i serena tres dies i tres nits. Ens parlen de les pallisses, dels elèctrodes, de les tovalloles molles. Un altre ens explica que els deixaven lligats a un pal que estava a sota de la canal de desaigua del sostre i que, quan no plovia, els soldats pujaven a pixar-se al taulat. Ens ensenyen les cel·les on estaven tancats vint-i-dos hores al dia. Vint cambres en un passadís de deu o dotze metres de llarg. Amb deu nens per cel·la, dos-cents nens. Unes cel·les de quatre metres de fons per un d’ample, on s’amuntegaven i dormien deu persones. Per fer-nos una idea entrem en una d’elles els nou que anem a la brigada i la Laila. La sensació d’afogament atabala al cap de pocs segons. Com devia ser estar-hi tancat durant anys i més anys?

Els pregunto si no el fa mal treballar aquí, recordar els sofriments, les tortures… Poder explicar com ens tractaven és la nostra manera de resistir, de superar el que ens varen fer, afirmen. El nostre testimoni és el camí de la justícia.

Sortim a la calor. Davant de l’antiga presó hi ha el camp de futbol de Tubas, l’únic espai amb herba verda que hem vist en territori palestí. Un miracle en aquest desert de pedres i turons. L’altre miracle és la enteresa d’aquests nens torturats sense fi, que són homes de pau.

:: VEURE LA CRÒNICA SEGÜENT
> 17 :: Els màrtirs de Jenin

:: VEURE LA CRÒNICA ANTERIOR
> 15 :: Bassam Shakaa, alcalde de Nablus (1976·1984)

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)