/Opinió
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
diumenge, 15 desembre de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.196 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

El carrer de la casa de l'Imad amb la seva fotografia penjada FOTOS: CONCHI SÁNCHEZEl carrer de la casa de l'Imad amb la seva fotografia penjada FOTOS: CONCHI SÁNCHEZ
: : Opinió > El Dimoni a Palestina: «Un viatge al país de l'apartheid» :: Isidre Pallàs | 29·10·2007

14 :: A casa de l’Imad

Isidre Pallàs |

Des de fa dies tinc una sensació estranya. Discutíem amb els amics, abans de començar aquest viatge, sobre el pacifisme, sobre la lluita armada. Jo no estic d’acord amb l’ús de la violència per defensar postures polítiques. Crec que és una mala tàctica. Argumentava que les armes creen addicció, donen poder, un poder letal, que fa que les persones que les utilitzen no vulguin deixar-les. A mi em fan més por que goig.

No vaig fer la mili, no molaba. Però quan, a principis dels noranta, vaig estar a la frontera de Khiber Pass, que separa Pakistan d’Afganistan, vaig tenir l’oportunitat de disparar un Kalashnikov. Allà en fan copies manufacturades, pirates, que es distribueixen a per tot on la gent busqui raons. Buidar un carregador sencer, 36 bales, del llegendari fusell soviètic, utilitzat per les guerrilles de mig món, és una experiència única, violenta. És com una escopeta de balins, no té retrocés. Jo, un pacifista convençut, em vaig adonar per primera vegada de les possibilitats terribles de les armes de foc. No he tornat a disparar, ni vull fer-ho mai més.

Però ara, que tornem del camp de refugiats de Al Ain, l’altre gran camp de refugiats de Nablus, és conegut per «Núm. 1» perquè és el primer de tota Palestina, de la casa de la família Mabruk, ja no se que pensar.

«Trenqueu-los els ossos»

El camp de Al Ain és de carrers estrets, encara més que els de Balata, no hi ha terreny per construir més cases. La UNRWA -l’agencia de la ONU per als refugiats palestins- no pot fer res per ampliar el camp. Hi ha qui diu que la ONU és una eina més de l’ocupació. Ara mateix, per ampliar el centre mèdic del camp, la guarderia i el gimnàs, estan construint sobre les tombes del cementiri. Són més importants els vius que els morts, ens diu la Rahida, amb aquest pragmatisme que té la gent que ja ho ha vist tot. Els morts que hi reposen eren refugiats, segur que ho entendran. Hi havia tres centres mèdics. Ara n’hi ha dos, les excavadores de l’exercit israelià van per feina. Al centre que dirigeix la Rahida hi ha tallers ocupacionals per a dones, un centre d’abastiment d’articles de primera necessitat, unes sales per fisioteràpia i donen treball als discapacitats que viuen en el camp. Després de la primera intifada, on el pacifista Yitzac Rabin havia dit als soldats israelians: «Trenqueu-los els ossos» referint-se als manifestants palestins, al camp hi ha centenars de discapacitats. Recordo les imatges, a la TV dels 80, de dos soldats que, amb una pedra grossa a la mà, anaven trencant tots els ossos dels braços i les cames a un jove que no es movia, a terra, als seus peus. Aquestes imatges varen indignar al món. Però al món, sobretot al Primer, no li dura gaire la indignació.

Caminem pels carrers estrets, amb cases amb les parets de ciment esberlades pels impactes de les bales dels fusells i la metralla de les bombes de fragmentació. Ens acompanyen els nens, aquests nens palestins que creixen i corren per tot arreu. Ens porten a casa de la família Mobruk. Una casa de dues plantes on hi viuen tres generacions, ningú té terrenys ni diners per anar-se’n, tots viuen junts.

Cultura de la mort

La mare de l’Imad amb la jaqueta que portava el seu fill quan el varen matar

Passem tots a la sala, el menjador. A totes les cases palestines la sala és la peça més important. És on es relacionen. On els hostes reben l’hospitalitat àrab. Ens serveixen te i pastes. Som aquí per un assumpte greu. Fa dues setmanes els soldats varen entrar a la casa buscant a l’Imad, el germà gran, militant del Front Popular. Mentre el buscaven anaven destrossant tot el que tenien a l’abast. Varen posar a les dones en un racó, mentre amb el fusell copejaven al seu pare perquè els digués on era. Ens ho explica ell mateix, seré, seriós, assegut en una butaca. Varen passar mitja hora regirant tots els racons. Quan ja marxaven, a un soldat se li va acudir mirar en un racó del terrat, just el racó on l’Imad, desarmat, indefens, s’amagava. Van pujar més soldats i es varen sentir trets, aquests trets que se senten cada nit a Nablus. L’Imad va morir per l’impacte de 36 bales de fusell M-16, el que fan servir els israelians a Palestina i els americans a l’Iraq. La seva mare ens mostra la jaqueta foradada, l’únic que li queda d’aquest fill seu mort.

S’asseu al sofà-llit amb la foto emmarcada de l’Imad a la falda. Els seus fills -el més gran de tres anys- i la vídua viuen aquí, com les dones i els nens dels altres dos germans que estan a la presó. Les germanes i un altre germà encara corren lliures.

L’Imad és un màrtir. Màrtirs són tots els que a Palestina moren a causa de l’ocupació o lluitant contra ella. Els carrers son plens de pòsters de joves morts per l’exèrcit, en enfrontaments, als checkpoints, o assassinats a sang freda com l’Imad. Els qui moren en combat -creuen els musulmans- va directe als jardins d’Alà. Per això no cal ni rentar-los, ni embolicar-los amb un llençol blanc. La roba que duien en morir és la seva mortalla.

Les fotos dels màrtirs en pòsters al carrer serveixen per recordar-los. Potser per creure que la seva mort no ha estat un gest inútil. Les fotos, amb els fusells, que serviran per fer pòsters quan morin, se les fan els joves en botigues fotogràfiques, amb la Cúpula de la Mesquita de Jerusalem com a teló de fons. Un amic de confiança la guardarà fins que calgui editar-la. Cultura de la mort.

Ara quan torno cap a Al Jassmine, casa meu a Nablus, i queda enrera el camp de refugiats, ja no sé que pensar. Potser sóc pacifista, però ja no vull dir a ningú el que és millor o pitjor.

:: VEURE LA CRÒNICA SEGÜENT
> 15 :: Bassam Shakaa, alcalde de Nablús (1976-1984)

:: VEURE LA CRÒNICA ANTERIOR
> 13 :: Sota la protecció de la fulla d’arç del Canadà

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)