/Opinió
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
diumenge, 15 desembre de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.196 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Veiem els blocs quadrats de ciment disseminats per obligar els cotxes a fer una ziga-zaga, les garites blindades...FOTO: ISIDRE PALLÀSVeiem els blocs quadrats de ciment disseminats per obligar els cotxes a fer una ziga-zaga, les garites blindades...FOTO: ISIDRE PALLÀS
: : Opinió > El Dimoni a Palestina: «Un viatge al país de l'apartheid» :: Isidre Pallàs | 22·10·2007

13 :: Sota la protecció de la fulla d’arç del Canadà

Isidre Pallàs |

Fa fresca al matí. L’únic moment del dia que el sol dóna treva. Una treva peremptòria, inestable, escassa. Però que aprofitem per respirar, per caminar de pressa, per fer fotos amb la llum que revifa els colors però que no els encén i, per tan, no els crema. El color del foc, en fotografia, és el blanc, reflex de tots els tons i no el negre, dels boscos cremats del mediterrani.

Avui ens ve a buscar un jove, que per la pinta podria ser un animador juvenil en un centre de l’Opus. Un noi amb cabell curt, tallat a navalla, sortit d’un anunci de cremes d’afaitar. No és de l’Opus, treballa per a Oxfam. Ha arribat amb un 4×4 immens, de color granatós, sens dubte el millor cotxe i també el més net, que mai s’ha posat al nostre servei des de que se’ns va acudir deixar-nos la ronyonada als seients del darrera dels busos i taxis palestins.

Enfilem els carrers en pendent que surten de Nablus. La meitat dels companys, tots els que no cabien en el 4×4 ens segueixen amb un taxi groc, conduït per un home fornit que lluu un bigoti espès. Abans de sortir hi ha posat en el sostre, subjecte amb una ventosa, una bandera canadenca. Se’m fa estranya aquesta fulla de plàtan [d’arç] que oneja mentre el taxi roda, aquí no hi ha plàtans enlloc. Napoleó potser va arribar a Girona, segur a Egipte, però mai a Nablus.

Anem a Asira ash Shamalia, a només cinc quilometres del barris perifèrics de Nablus. A mig camí del poble hi ha un encreuament; a mà dreta, una carretera bona, només per a israelians, porta a la base militar de Beit el Ma. A l’encreuament. l’exèrcit, des de fa temps, hi ha instal·lat un checkpoint.

Ens aturem a uns cinquanta metres de la torre de guàrdia

De dins el cotxe estant veiem els blocs quadrats de ciment disseminats per obligar als cotxes a fer una ziga-zaga, les garites blindades on, normalment, els soldats pelen guàrdies… però no en veiem cap. En Bashir, el nostre conductor, no diu res, no baixa, gairebé no respira, està tens i nosaltres també ens hi posem. De sobte una veu metàl·lica trenca l’espès silenci. Surt d’un altaveu, és hebreu, no entenem el que diu, l’hebreu no el sabem. En Bashir sí, i surt del cotxe amb les mans enlaire. Es queda parat al costat de la porta que ha obert i tancat. Camina, sempre amb les mans enlaire, quan la veu ho diu, es para, lluny de nosaltres que el veiem des del cotxe, quan la veu li ha ordenat. Surt d’un racó on no el podíem veure, un soldat que l’apunta amb el fusell i es para a tres passos del nostre amic. En surt un altre que també l’encanona una mica més lluny. El Bashir, en una de les mans aixecades, porta el seu carnet i els nostres passaports, el soldat els hi pren. L’Enara no pot aguantar més i surt del cotxe i va cap als soldats. L’hauríeu de veure amb els seus cabells rossos, llargs, com camina decidida a l’encalç dels soldats. A ella, però, també la té en el punt de mira un tercer soldat que aguanta el fusell amb fermesa. L’Enara duu penjat a la boca el somriure que fa servir als checkpoints. Primer un abaixa l’arma, després el segon, el tercer no. El que pot un somriure! Ara que els soldats ja es refien tornen tots dos al cotxe. Avancem, ens tornem a parar, miren a dins dels cotxes abans de decidir que podem continuar. Tots respirem, tots estàvem nerviosos.

A l’Ajuntament d’Asira ash Shamalia

Quan arribem al poble anem a l’Ajuntament d’Asira ash Shamalia. Said Yaseen, l’alcalde ens espera preocupat pel nostre retard. Amb ell, el seu secretari, el president i els voluntaris de la Creu Roja local i el president de Bislan, l’ONG finançada per Oxfam. Ens donen la benvinguda i ens comencen a donar dades del poble: que té una àrea de 30.000 dunams (1 dunam són 1.000 m2) gairebé totes plantades d’oliveres, que té 8.000 persones, que el 95% dels joves tenen estudis mitjans i superiors, que hi ha un 2% d’analfabets, trenta organitzacions civils, que té escola, institut tot just en construcció, aigua, electricitat i servei de neteja, biblioteca, la majoria de gent a l’atur. També ens diu que els diners per construir i mantenir tot això ve de l’estranger, dels diners dels emigrants -33% del cens-, però majoritàriament de donacions d’Oman, Qatar, Kuwait i també Canadà -d’aquí la bandera del taxi- i dels EUA.

Ens explica que l’exèrcit els fa la vida impossible amb una estratègia dirigida a enfonsar l’economia del poble perquè la gent se’n vagi a viure a Nablus. Ells, els habitants del poble, tenen prohibit fer servir la carretera per on hem passat nosaltres. Estan, doncs, obligats a donar una volta 25 km per una carretera de muntanya, en comptes dels 5 que hi ha d’aquí a Nablus. Temps i diners en taxis i benzina. Hi també hi ha el checkpoint, on sobretot els joves han d’esperar unes hores. També pot ser pitjor, en l’últim any hi ha mort tres joves, un d’ells casat i amb fills, sota els trets dels soldats. Moltes vegades el control és tancat i els estudiants no poden arribar a les aules. Aquí mateix, ara, dos professors de la Universitat de Nablus estan fent els exàmens finals als estudiants del poble i de les rodalies. Els nois i les noies no han pogut passar el control les darreres setmanes i la universitat es desplaça perquè no perdin el curs. La prova es fa al primer pis de l’ajuntament. Un edifici que es va construir després de que Israel enfonsés el vell, les despeses les van pagar els Estats Units. Primer bombes, després caramels, es lamenta l’alcalde.

No s’oblida dels veïns presos (84) ni des morts (10). L’alcalde ens diu els noms, comenten entre ells com i on van morir, mentre els va comptant amb els dits.

Treuen unes safates amb gots de sucs de colors i pastes tan dolces com la seva hospitalitat i, desprès, a fer un tomb pel poble.

Quan tornem a Nablus, abans que es faci fosc, la nit és perillosa, els soldats del checkpoint ja ens esperen. Quan veuen el 4×4 granatós i el taxi adornat amb la bandera del Canadà ja ens somriuen. Ara es volen fer amics. A nosaltres -a mi. se’ns fa difícil ser amables amb gent que duu un fusell a l’espatlla i més si el fan servir contra gent desarmada. Sense problemes, deixem el control enrere. Quan albirem Nablus, fosa en la llum vermella del capvespre, penso en la Sara. Ara ja té deu anys i quan era petita jo li deia que era canadenc, com ella. Mai s’ho va creure. Potser tampoc creurà que he viatjat sota la protecció de la bandera de la fulla d’arç.

:: VEURE LA CRÒNICA SEGÜENT
> 14 :: A casa de l’Imad

:: VEURE LA CRÒNICA ANTERIOR
> 12 :: Balata: un camp de refugiats

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)