/Opinió
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
diumenge, 15 desembre de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.196 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

Palestins creuant el «checkpoint» de Jit. Al fons, la torre de control i el mur FOTO: ISIDRE PALLÀSPalestins creuant el «checkpoint» de Jit. Al fons, la torre de control i el mur FOTO: ISIDRE PALLÀS
: : Opinió > El Dimoni a Palestina: «Un viatge al país de l'apartheid» :: Isidre Pallàs | 12·09·2007

10 :: El «checkpoint» de Jit

Isidre Pallàs |

Des de Marda a Nablus hi ha, pel camí més curt, amb prou feines vint quilòmetres. Passa pel sud de la ciutat, pel checkpoint de Za’atara, però nosaltres no hi podem passar. El nostre conductor té carnet de identitat de Qalquilia i no pot anar a Nablus per aquesta carretera. Per anar-hi haurem fer una volta d’uns cinquanta quilometres i passar pel checkpoint de Jit, a l’oest de Nablus, que és la única entrada permesa per als palestins, conductors de vehicles o no, que tenen dni de Qalquilia.

Els checkpoints són controls que l’exèrcit israelià té instal·lats a les carreteres per controlar els moviments dels palestins. A Cisjordania n’hi ha setanta dos muntats permanentment. Israel els justifica dient que són per evitar que els terroristes palestins es puguin infiltrar a Israel. Però només hi ha vuit d’aquests controls a la frontera amb Israel, els altres seixanta quatre, doncs, estan a l’interior dels territoris ocupats, en les carreteres que uneixen les principals ciutats palestines entre elles i amb Jerusalem.

Els soldats controlen en aquests punts els moviments de la població i del transport de mercaderies. Els palestins han de passar per aquests controls, si van per carretera, per sortir o entrar de les ciutats. Els soldats poden tancar-los i obrir-los aleatòriament, com els vingui de gust. Mai informen als palestins, o als cooperants internacionals, dels horaris d’obertura, per tant ningú sap si val la pena esperar a que et deixin passar o anar a fer la volta per un altre camí. A voltes tanquen un parell d’hores i tornen a obrir, a voltes no deixen passar als joves de quinze a trenta anys, a voltes no deixen passar en cotxe, a voltes els soldats de l’exèrcit estan xerrant i rient i tenen a la gent esperant hores i hores sota el sol, a voltes agafen i empresonen a qui els ve de gust, amb qualsevol motiu, real o inventat tan li fa.

Amnistia Internacional (AI) ha reconegut, en el seu informe d’abril de 2007, que els checkpoints dificulten la vida quotidiana dels palestins. Els tenen de creuar per anar al metge, als hospitals, als mercats, a la universitat. Moltes vegades els soldats paren a les ambulàncies, els demanen papers, permisos, les registren, amb els malalts a dins. Moltes vegades, també ho diu AI, molts malalts, nens, gent gran, dones embarassades, han mort a l’ambulància, esperant al checkpoint. Els estudiants perden hores d’estudi per aquesta causa i, és tan difícil anar a classe, que les universitats tenen programes a internet perquè els alumnes puguin seguir les matèries a traves de la xarxa. No hi ha normes, ni raons, no hi ha llei. Només les raons i la llei del més fort, la del qui té el fusell.

Els checkpoint es varen començar a instal·lar als anys setanta, després de la Guerra dels Sis Dies, al començament de l’ocupació. Al principi eren provisionals, soldats a la carretera amb una senyal d’stop i metralletes. Després els varen fortificar amb blocs de formigó i algun dels controls varen passar a ser fixos. Però no va ser fins desprès de la primera intifada, amb els acords d’Oslo que, amb l’excusa de separar les àrees de control de l’exèrcit israelià de les de l’Autoritat Nacional Palestina, que es varen establir com a passos fronterers permanents, terminals en el llenguatge administratiu israelià. Després de 2000, amb la segona intifada, s’han multiplicat pels territoris, les condicions per passar-hi s’han endurit, i els maltractaments han passat de ser l’excepció a convertir-se en norma.

Israel experimenta amb els palestins la seva indústria del control militar. Portes metàl·liques de seguretat, càmeres que hi veuen de dia i de nit, sensors de calor, maquines circulars de raigs X per registrar persones, detectors de metall… I també tècniques de repressió, diferents documents per establir diferencies en drets fonamentals, per establir diferents nivells de perillositat de les persones, per minimitzar el contacte entre la població i els soldats que la controlen. Els palestins són els conillets d’índies de la indústria de la seguretat antiterrorista global, una indústria pujant i que és un dels principals actius de l’economia israeliana.

El «checkpoint» no ho és tot

També han bloquejat amb pilons de runa, escombraries i pedres l’entrada a més de dos-cents camins que porten als pobles; setanta quatre carreteres bloquejades amb blocs de ciment; vuitanta nou portes metàl·liques en carreteres que l’exèrcit tanca quan ho creu oportú; vuitanta quilòmetres de tanques metàl·liques per separar els pobles palestins de les carreteres que usen els colons; set-cents quilòmetres de mur per tancar els palestins, per separar-los un dels altres, construït en un 80% dins dels territoris ocupats. Tot per implementar una política de repressió de la població, de càstig col·lectiu, d’apartheid. Les dades son de l’OCHA, una agencia de la ONU que s’encarrega de la cartografia i el control de les barreres que posa l’exèrcit, la definició del que passa es d’AI en el seu informe MDE 15/033/2007 del 4 de juny. Les dades estan a la xarxa.

Gairebé ja som al control de Jit

Sofia, una companya d’ACSUR, una ONG de l’Estat espanyol, que ve amb nosaltres en el taxi, ens explica que fa dues setmanes quan anava a passar el control, els soldats varen barrar-li el pas perquè un nen d’uns tretze anys, que duia una bossa de plàstic, va intentar colar-se sense que el registressin. Els soldats el varen agafar i, després de colpejar-lo, se’l van endur amb un jeep militar. A la cua, els palestins que esperaven per més de dos hores, varen començar a protestar i empènyer. Els soldats, en resposta, varen disparar a l’aire. Elles, en sentir els trets, es van tirar a terra per protegir-se. Varen ser les úniques, els palestins, drets, reien amb ganes mentre els explicaven que això -que els soldats espantats disparin- és un fet normal.

Quan arribem a Jit, baixem del cotxe. Hem de travessar a peu i agafar un taxi a l’altre costat del control. Avui tot va suau, només triguem tres quarts d’hora a passar pel muntatge de soldats, blocs de ciment, barreres, tancs, passadissos de reixa metàl·lica i repressió.

Avui la cosa està tranquil·la. Millor per a tots nosaltres. Ens queden tres quilòmetres fins al centre de Nablus.

:: VEURE LA CRÒNICA SEGÜENT
> 11 :: El so de Nablus

:: VEURE LA CRÒNICA ANTERIOR
> 09 :: Marda, entre Ariel i la N-2

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)