/Opinió
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
diumenge, 15 desembre de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.196 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

El mur de ciment de nou metres d'alçada que envolta Qalquilia FOTO: ISIDRE PALLÀSEl mur de ciment de nou metres d'alçada que envolta Qalquilia FOTO: ISIDRE PALLÀS
: : Opinió > El Dimoni a Palestina: «Un viatge al país de l'apartheid» :: Isidre Pallàs | 20·08·2007

08 :: Qalquilia, abans del mur, una ciutat pròspera

Isidre Pallàs |

A través dels vidres bruts de l’Hotel Al-Laines veuen els barris que s’estenen lluny, fins als turons de les oliveres. Un esmorzar continental, amb formatge, mantega, torrades, melmelada, cafè amb llet -la llet, en pols; per no contravenir els acords d’Oslo on es prohibia expressament la producció de llet per part dels ramaders palestins- i suc de taronja.

Baixem al carrer i pugem en un parell de taxis grocs, que contribueixen, amb les seves bocines, a augmentar el nivell decibèlic dels carrers, i, amb el seu color, a devenir una còpia de Ramallah en una còpia de la ciutat de New York. La calor ofega, tot i ser solament les nou del matí. L’aire calent i la manca de pluja, ni una gota des de que he arribat a Palestina, ens fan suar la cansalada, tot i estar en un país on no hi ha carn de porc.

Ara anem a una reunió oficial

Ens dirigim a l’edifici del Ministeri d’Afers Exteriors. Enara, la coordinadora de la brigada, ens ha aconseguit una trobada amb Ahmed Subah, viceministre de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) del ram internacional.

L’edifici té cinc plantes. El vice només una, que seria bona si no estigues tan calb, que vesteix amb un vestit blau, car, i corbata vermella. Als peus, mocassins italians negres. Ens saluda en un castellà correcte, aprés a Cuba i a Al-Andalus, a la ciutat de Granada, i segurament perfeccionat en la seva llarga estada a Tunísia. Comença a parlar i ens dona una xapa de quaranta-cinc minuts que només atura -de tant en tant- per contestar les trucades del seu Nokia, que sona igual que el de les protagonistes de la peli Princesas.

Comença a parlar de la fundació de l’OAP als anys seixanta i, saltant-se la Guerra dels Sis Dies, arriba fins als noranta amb el procés de pau. Desgrana -en positiu- tots els passos de la negociació i afirma que si aquesta no va arribar a bon port va ser responsabilitat de Hamas. De fet, Hamas -segons ell- té la culpa del que no ha anat bé. Quan parla de l’actualitat, el discurs no canvia: «Hamas ha fet un cop d’estat. Només va aconseguir el 30% dels vots. Hamas no respecta la democràcia. Posarem als de Hamas a la presó.»

Passa de puntetes sobre l’assumpte dels nombrosos casos de corrupció de funcionaris del govern: «Alguns assumptes aïllats que encara estan en procés d’investigació.»

Falten cinc minuts per acabar el temps que ens pot dedicar, quan finalment calla i ens convida a fer-li preguntes. Ho diu amb un somriure als llavis, però se’l veu incòmode. Li preguntem per les detenció en presons secretes de militants de Hamas en els darrers dies; informació que ens ha donat l’associació Adameer, que treballa pels drets de tots els presos palestins. El viceministre perd els papers, es posa a cridar, se li pugen els colors a la cara, diu que tot és mentida, pregunta d’on ho hem tret. Li diem, tot recordant-li que som demòcrates. Amics del poble palestí. Es calma, recupera la compostura i torna a donar la culpa a Hamas. Ni un mot d’autocrítica en tota l’estona. S’aixeca: «Tengo ahora una delegación de parlamentarios chilenos.» I se’n va. Els altres cinc càrrecs del ministeri presents a la reunió, que s’han passat l’estona pesant figues sense dir ni piu, es desperten, s’aixequen i desapareixen passadissos enllà, en els laberints de la política exterior. Enara té un gest preocupat, un posat com aquell que no sap com pagar el proper rebut de la hipoteca. «Espero que no ens posi a la llista negra», diu.

Altre cop al carrer. Del luxe de l’aire condicionat dels despatxos, a la calor asfixiant de l’asfalt. Per arribar a l’estació d’autobusos passem pel mig del mercat. És, el de Ramallah, un mercat mediterrani. Com els nostres. Està format per parades de fruita i de roba, de sabates i d’eines. Les olors de la fruita, ara que n’és el temps, omple tot el mercat. Pomes, préssecs, plàtans, raïm, figues. I les verdures i les especies. Portem a l’esquena una motxilla petita, gairebé uniformats pels baixos preus de Decathlon. Hi hem posat unes peces de roba, la càmera, paper i boli, algun llibre. Quan viatges és millor no dur gaire pes. Et mous més bé i hi pots cabre a per tot. Tot el grup puja a l’autobús -blau i blanc- vell i atrotinat de disset places. Un Service, en diuen aquí. És el transport més barat i, encara que normalment té un horari, surt quan té totes les places ocupades. Avui tenim sort. Només hem tardat a sortir uns 20 minuts… és de les poques avantatges que té viatjar en un grup gros: emplenem mig Service nosaltres sols. El motor vell de la Mercedes estossega com els matins d’un fumador empedreït, escup un fum negre i espès i finalment arrenca i fa rodar els engranatges que guarda en les seves entranyes de metall: Ealâ Qalquilia!

El vehicle deixa enrere l’extraradi de la ciutat i s’enfila pels turons per una carretera petita i estreta, fins que, desprès d’un piló de corbes, en trobem una més grossa, la seixanta, que és d’ús prioritari per als jueus que viuen a les colònies. Tot va bé, l’autobús augmenta la velocitat, fins que ens topem amb una cua de cotxes, taxis i camions. Traiem el cos per la finestra i veiem que una cinquantena de vehicles estan aturats davant nostre. No hi ha cap accident, ni obres a la carretera. És el check point de Za’Atara, el control permanent que l’exèrcit israelià manté entre les ciutats de Ramallah i Qalquilia. Aquí es controla els moviments dels palestins, sobretot dels joves i, els soldats, detenen a qui volen. Els soldats pugen al Service i ens demanen els passaports. No passa res. Per a nosaltres només representa una pèrdua de temps, per als palestins, sobretot per als joves, pot resultar molt pitjor. Seguim la ruta per arribar a Qalquilia. Com que anem en un bus palestí hem d’abandonar la carretera bona i agafar carreteres estretes, lentes i amb sots que serpentegen entre la multitud de colònies jueves que hi ha voltant la ciutat.

Qalquilia, abans del mur, una ciutat pròspera

Arribem a Qalquilia per l’única entrada que ha deixat, en aquesta ciutat de 40.000 habitants, el mur de ciment de nou metres d’alçada que envolta, tenalla i separa la ciutat del món exterior. Capital de comarca i rica gràcies a les seves hortes i els camps d’oliveres, al comerç i al mercat, als tallers d’artesans i als mecànics.

Qalquilia, ciutat rodona, on el mur, insalvable, ha deixat un anell de cinquanta metres de terra entre ell i la ciutat, el que queda de l’horta. Els pagesos no poden arribar a les oliveres i les collites es perden. Ara no hi ha arbres, ni horts, ni camps de presseguers, ni prunes, ni figues, ni lloc per pasturar els xais. Tot ha quedat a l’altre banda del mur.

Qalquilia ara és com una paella. Envoltada pel mur, l’aire no pot passar i la calor es torna asfixiant a l’estiu. Quan plou, l’aigua no pot escolar-se perquè han barrat el seu pas natural i inunda la ciutat. Qalquilia, amb només una carretera d’entrada, el mànec de la paella. I el mànec el té l’exèrcit.

Ara la ciutat gairebé no té comunicació amb l’exterior amb la resta de ciutats i pobles palestins. Aïllada del món cada vegada, per reacció, es torna més islamista, més conservadora. Gairebé totes les dones porten mocador al cap i tomben més cap a la religió. Samia, però, amb d’altres dones rebutgen el hitjab i van amb el cap descobert. Són les del Comitè de Dones de Qalquilia que lluiten pels drets de les palestines, contra la violència masclista -mal de molts països, allà i aquí- i per l’educació per a les nenes. Tenen un centre per reunir-se, un pis, amb una sala grossa i una habitació amb ordinadors i connexió a internet. Algunes estudiants segueixen les classes de la universitat a través de la xarxa, quan l’exèrcit els impedeix passar pel control per arribar a les aules.

A Qalquilia, amb la calor que fa, és impossible trobar cerveses, mana Hamas.

Al vespre, als terrats, passa una brisa fresca que el mur no ha pogut empresonar. Al terrat d’Ismail, que és qui ens allotja avui, hi ha festa. El seu fill Ibrahim, de setze anys, marxa cap a Itàlia per fer una gira amb el grup de titellaires de Qalquilia. Un grup de solidaritat amb Palestina els han muntat un seguit d’actuacions per tot el país. Una oportunitat per deixar per un mes la paella, la pressió de l’ocupació… i respirar una mica de llibertat. El camí és llarg, han d’anar fins a Amman, capital de Jordània, en autobús. Un trajecte d’uns 180 quilometres que s’allargarà a causa dels controls a -més o menys- 15 hores.

Ismail treu unes birres de contraban, estan fresques!, això és una sorpresa! Mentrestant a Al-Manara, la tele d’Hezbollah, tots són reportatges dels combats de l’any passat al Líban. Imatges de guerrillers i bombes. Dormim a terra, en matalassos prims, somniem en guerres.

:: VEURE LA CRÒNICA SEGÜENT
> 09 :: Marda, entre Ariel i la N-2

:: VEURE LA CRÒNICA ANTERIOR
> 07 :: Camí de l’Hotel Al-Lain, sota el sol

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada

Membre núm. 66 (2003)

Membre adherit (2003)

Premi Fòrum e-Tech al millor web corporatiu
de les comarques gironines atorgat per l'AENTEG (2005)

Finalista Premis Carles Rahola
de comunicació local digital (2011)


Nominació al Premi
a la Normalització
Lingüística i Cultural de l'ADAC (2014)