/L'Hereu
Santa Eugènia · Sant Narcís · Can Gibert del Pla · la Rodona · Güell-Devesa · Mas Masó · Hortes i ribes
diumenge, 21 juliol de 2019 | 3a Època | Edició núm. 14.049 | Pla de Ter (Gironès)

Els mil i pico

: : Els mil i pico París rep els alumnes de 2n de Batxillerat de l'INS Santa Eugènia: una experiència única Fa uns dies, els alumnes de 2n de Batxillerat de l'Institut Santa Eugènia, ara ja graduats, vam fer l'esperat viatge de final de curs 2017-2018 i vam visitar París. Des d'un inici vam sortir de Girona amb il·lusió, emoció i nervis. Després d'un llarg viatge en avió i autobús vam arribar a l'hotel, on ens…

ElDimoniFotos

ElDimoniTV

Sies.tv

IL·LUSTRACIÓ: QUIM CURBETIL·LUSTRACIÓ: QUIM CURBET
: : L'Hereu > Quatre contes de Nadal (2004) | 24·12·2004

01 :: La màquina de fer neu del senyor Pomar

Quim Curbet |

Per Nadal hauria de nevar per prescripció facultativa, però quan erem petits no sempre ho feia, i quan nevava dificilment era a gust de tots. Per exemple: sempre nevava damunt dels turons de molsa i de suro del gran pessebre de la parròquia, i sobre els camps llaurats al voltant del pou del pessebre de la senyora Encarnació, nevava tímidament sobre els rius de paper de plata del senyor Robert i sobre les figures encarcarades del pessebre del col·legi. Nevava amb tendresa sobre el caganer amagat, darrera de la cova del pessebre de la tia Anita. Però sobretot nevava, i encara neva en el meu record amb una intensitat mai vista, sobre el pessebre d’en Xicu.

En Xicu Pomar vivia en una casa atrotinada, just a la cantonada amb el carrer Narcís Monturiol. O era el carrer Santiago Rusiñol? Ara no ho recordo exactament perquè el barri ha canviat molt, però no era gaire lluny de la cruïlla amb el carrer Ramon Muntaner, a. Vé, en tot cas això no importa, el cas és que el pessebre d’en Xicu era millor que el meu, això segur. No era pas més gran que el que feiem nosaltres al menjador de casa, ni estava tan farcit de molsa com el d’en Pitu Valls, ni tenia tantes figures com el dels Pérez-Cases. Però els Pérez-Cases no comptaven perquè eren rics i podien tenir tantes figures com volguéssin.

De fet el pessebre d’en Xicu, ara que hi penso, tampoc era tan bonic com el dels meus veïns, en Juan i la Nita, amb aquell molí que girava eternament sense necessitat de bufar. El pessebre d’en Xicu no tenia aquelles llumetes de colors, com el dels de can Canovelles, i ni punt de comparació amb el pessebre de les germanes Hernández, amb aquelles casetes blanques, que s’anaven fent petites a mesura que s’allunyaven cap a un horitzó de cartró negre, estampat amb estrelles de plata i d’or.

Les figures del pessebre d’en Xicu eren de tota mena, unes de velles i gastades, les altres noves, però de plàstic. El paller de la casa del llenyataire era boterut i el pescador del riu s’aguantava en equilibri precari sobre un tou de pegamento Imedio. La molsa semblava palla seca i sobre l’àngel de la cova hi havia un rètol on hi posava Felis Navidat. Però el pessebre d’en Xicu era el més envejat del barri, perquè el seu pare havia inventat una màquina per fer-hi nevar.

Sobre la taula, el senyor Pomar havia muntat com un tàlem de fustes que si es sacsejava una mica feia caure uns polsims de farina, talment com si nevés de veritat. Quan en Xicu me’l va ensenyar vaig quedar barratibat i el meu cervell va començar a barrinar un projecte millor i molt més senzill. En arribar a casa meva vaig començar els preparatius.

– On és la farina Mama!
– Perquè la vols? –va contestar-me amb aquell deix de desconfiança que sempre adopten les mares quan els hi preguntes coses tan senzilles com aquesta.
– Només un polsim, pel pessebre. Va Mama, va!
– Doncs mira justament no en tenim i en necessito una mica pel sopar de demà, podries anar a Ca la Paquita a buscar-ne.

Generalment em negava en rodó a fer aquesta mena d’encàrrecs, però era vigilia de Nadal i no tenia gaire temps. Si volia desenvolupar el projecte que portava el nom en clau de Nevada total, m’havia d’espavilar. En comptes dels 200 grams que necessitava la mare vaig comprar dos quilos de farina i després vaig buscar un fil llarg que l’avi guardava en un racó de la calaixera.

Enfilat damunt d’un tamboret que havia posat damunt d’una cadira, vaig lligar amb dos passades una punta del cordill en una de les branques de la lampara i l’altra punta la vaig fixar a la paret fermament amb dos xinxetes. Just al mig hi quedava el pessebre, muntat sobre dos cavallets. Només restava penjar la bossa del fil, cosa que vaig fer amb dos agulles d’estendre roba. Tot amb doble protecció, no podia fallar.

El següent pas consistia en fer uns petits forats a la bossa amb una agulla de fer mitja de l’àvia. Però en aquell moment, com en els drames tràgics de l’antigor, van començar a succeïr-se els esdeveniments. Les dos xinxetes van sortir disparades i la bossa amb la farina va caure esparrecada just a sobre de la cova del pessebre. L’àngel va sortir volant, els ànecs del riu van sortir volant, i fins i tot alguna cosa més que no tenia ales també va empendre el vol. Mentre la lampara ballava com embogida, un dels cavallets que aguantava el pessebre va cedir.

S’havia format un nuvol fantàstic, com els que produeixen les bombes atòmiques, però en miniatura. Quan va començar a escampar aquella boira blanca, vaig poder veure el pessebre completament arrasat. Les figues unes sobre les altres adoptàven postures grotesques i les cases estaven totes tombades com després d’un terratrèmol i tot estava cobert d’una capa de neu fins allà on m’arribava la vista. La vista m’arribava just fins a la porta del menjador, on s’hi retallava clarament la figura del meu pare. En aquell moment vaig poder tenir una visió clara del que seria el meu pare molts anys després amb els cabells completament blancs. De fons sentia els gemecs apagats de la meva mare que des de la cuina, amb aquell cinqué o seté sentit que tenen les mares, ja intuia la magnitud de la tragèdia.

El meu pare, que a hores d’ara ja sabia que m’hauria de suportar encara durant anys, quan explicava aquella història sempre començava dient:

– De fet la culpa va ser d’en Pomar i de la seva maleïda màquina de fer neu.

La mare, des d’aquell any, va decidir deixar de fer el pessebre i ara per Nadal només posa un arbre al costat de la tele. I jo sempre li dic el mateix:

– Mama, és ben bé que totes les bones tradicions es perden!

Quim Curbet és fill del
CCG Edicions
[Publicats en el Diari de Girona]

0
Tinc més informació
Comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

El Dimoni de Santa Eugènia de Ter (Gironès)
Carrer de l'inventor i polític Narcís Monturiol i Estarriol, 2
La Rodona de Santa Eugènia de Ter · CP 17005 Gi
Disseny i programació web 2.0: iglésiesassociats
Col·laboració programació web 1.0: botigues.cat
Disseny i programació web 1.0: jllorens.net
eldimonidesantaeugeniadeter@eldimoni.com

Consulta

les primeres edicions impreses i digitals

Coneix la història
d'El Dimoni des de 1981

Publicitat recomanada